Siempre nos quedarán las  palabras

Els nans de la petita casa

No tinc gaires records d'aquell dia. Tindria uns cinc anys, tampoc estic segura. Ara, amb el pas del temps, m'adono que devia ser cap de setmana perquè el pare no treballava i aquell matí, quan vam sortir de casa i vam pujar al cotxe Renault blau cel vaig trigar a saber què anàvem a fer. Era un dia humit i plujós, però igualment els riures eren la banda sonora quan em van asseure sola als seients del darrere, just enmig. Així ho recordo perquè d'aquesta manera podia veure conduir al pare.
    Ja érem als afores de Sant Feliu, la música de Los 40 Principales ja sonava i el pare, amb una mà al volant i l'altre lliure ja mossegava aquells pals dolços que tant m'estranyava que gaudís tant. Jo en vaig demanar, com no fer-ho si el pare sempre tenia el costum de mossegar-ho quan conduïa. No recordo si la mare s'hi va oposar, només que jo em vaig entossudir a imitar al pare. «Sols mossega, no empassis», em va recomanar, i en el primer tast vaig fer un gest de fàstic, però igualment vaig continuar somrient. «M'encanta, papa, està boníssim», vaig respondre dirigint-me també a la mare. «¿Veus, mama?, faig com el papa».
    Va ser un recorregut llarg en cotxe, tant que ni recordo el recorregut que vam fer ni els camins que preníem. ¿Com fer-ho amb cinc anys? L'únic record que mantinc a la ment és l'antic mur enmig d'una arboreda i mig amagada pels matolls i les males herbes que em remetia a un altre temps, a una altra època... eren les restes d'una antiga fortificació de l'Edat Mitjana, ara ho sé. Aquesta construcció em va meravellar, tant que en els anys posteriors vaig estar obsessionada amb la història medieval. Però aquest és un altre capítol.
    En arribar al poblet, amb nom que no recordo, de camins de roca i cases velles, el pare va aparcar prop d’una petita i en mal estat, a punt d’enderrocar-se pel pas del temps. Em vaig aturar davant la petita porta i el pare, amb una mà a l’espatlla, em va dir:
    ––Aquí hi vivien nans, ratolina, per això la porta és tan menuda. Els avis se la van comprar abans que fuguessin al bosc perquè el poble es va omplir d'estrangers.
    ––¿Els nans fugen de nosaltres, pare? ––vaig preguntar entristida.
    ––No de tu, ratolina. ––em va respondre–– Aquesta nit t'aniran a veure a l'habitació. T'ho prometo.
    Aquella nit no vaig tancar els ulls un moment, asseguda al fil del llit amb la llanterna encesa, vaig esperar. Vaig veure cuques, formigues, pols i mosques, però els nans mai van aparèixer.

Ara que el pare no hi és, em pregunto si es troba amb els nans i si de fer-ho els recordarà de venir a veure'm alguna nit. Per molt que triguin, jo els continuaré esperant.

Submit to FacebookSubmit to Google PlusSubmit to TwitterSubmit to LinkedIn
National CPR Association

Sombras al atardecer

Trailer de la novela Sombras al Atardecer, colgada semanalmente en mi blog.

 

logo-footer

 

 ¿QUIEN SOY?

Mi nombre es Lídia Gilabert y aquí dejo mis humildes creaciones, diseñadas con el mayor mimo y amor para el disfrute de todos los lectores.

 

Desarrollado por GRUPO PROYECTOS WEB