Siempre nos quedarán las  palabras

L'home a l'altra banda de la finestra

Quan era petita ningú va saber explicar-me de què tractaven els fantasmes i els esperits. Per a mi era una realitat confusa i dubtosa, ja que no feien cap referència d’ells. Jo els havia sentit de ben petita, a l'igual que havia tingut estranys somnis esgarrifosos i fins al punt de premonitoris dels meus progenitors. La meva realitat era canviant i molt confusa. Encara recordo les imatges que veia de nena, fragments seleccionats i sense relació on es patenta la relació que mantenia amb els pares i el món en global. Recordo conèixer a gent i que algun no m'agradés per la simple intuïció. Declarar els meus mals pensaments amb ma mare i que ella estigués d'acords amb mi. En aquestes edats, quan la ment és mig buida i t'estàs construint una personalitat i una visió del teu voltant, no dubtava en preguntar tot allò que em neguitejava a ma mare, a qui recordo clarament al meu costat permanentment. Era reconfortant i tranquil·litzant saber que no estava sola. Quan estava sola i era jo contra el món em sentia nua i perduda. Els somnis, com he comentat, que tenia de tant en tant com preconitzadores, eren esgarrifoses i em precipitaven a un brusc despertar. Per aquest motiu, les veus a l'habitació no eren res de l’altre món. Les sentia murmurant a les nits, xiuxiuejant el meu nom i parlant entre elles. Eren nombroses, d'homes i dones que interactuaven entre elles i s'adreçaven a mi no sé encara per quin motiu. Ho he de reconèixer, al principi em va costar acostumar-m'hi a elles, però amb el temps es van fondre en el paisatge i les vaig acceptar com una normalitat dins aquest univers tan ampli que jo desconeixia. Creia, inclús, que tothom les sentia. Una realitat sobre qui ningú parlava perquè... potser era massa petita per saber certes coses o perquè la gent preferia mantenir-ho dins la intimitat. Ara que hi penso amb ment d’adulta m'adono que allò no devia ser permanent, que la ment de l'infant és extremadament imaginativa i sensitiva i que al cap dels anys les veus desapareixerien. Però a més a més de les veus i els somnis, hi havia vegades que veia coses... figures allargades i poc definides que fugien en quant percebien que els veia. Sortien corrents fins endinsar-se a altres habitacions o s'amagaven darrere les portes. El primer cop que els vaig veure se'm va aturar el cor. La nena, que era jo, en aquell instant sí que es va horroritzar per la imatge.
    A partir de llavors, patia cada cop que tornava a casa. Les veus a les nits no emmudien i tot i que els somnis s'havien aturat, havia d'afegir-se les petites i colorides criatures que hi habitaven amb tota la família. Un any, dos... tot plegat va explotar poc després del tràgic esdeveniment. No vull parlar del tema, però va suposar un cop molt dur per a tots i especialment per a ma mare i per a mi. Estava destrossada, tant que res m'importava. Les veus, ara més potents i evidents, m'esgarrifaven i no em deixaven dormir, i les males premonicions succeïen cada cop que tancava els ulls. Volia marxar d'aquella casa de bojos, volia allunyar-me de tota l'energia negra que l'envoltava i el pessimisme que havia caigut sobre meva realitat. Ja no hi havia alegria, ni goix, ni somriures, tot era gris i tètric. Comptava amb set anys llavors i sabia que la meva infantesa s'havia esfumat des que ell no hi era. No plorava, encara no entenc per què. Vaig voler assimilar el nou món en què vivia sense pensar en res... No podia parlar-ne amb ma mare, era conscient que la destrossaria. Ella tampoc m'ho deixava fàcil per expressar tot el que duia a dins. Havíem de mirar cap al futur. Érem ella i jo, i fingíem que sempre havia sigut d'aquesta manera, que ell mai havia estat al nostre costat, que la ment l'oblidés per sempre en el nostre benefici. Tot plegat era una gran i hipòcrita farsa. Creiem poder construir una vida des de zero sense tenir el compte el passat, ens vam esforçar per aconseguir-ho per no patir i plorar... però a vegades és necessari aturar-se i fer-ho. Plorar tot i no solucionar-ne res, tot i fer-nos mal. Jo vaig canviar... ara sé que així va passar. Ma mare em va inculcar de manera positiva o negativa fermesa i rudesa, les llàgrimes no solucionaven res, només n'eren una expressió de debilitat. Una debilitat que en cap cas podia expressar. En aquell llarg període de transició, de passar del jo infant a una mena de màquina que només actua sense pensar, les veus em van abandonar. ¿Per què ho feien ara que em sentia tan sola, ara que les necessitava? Hi havia dies que no parlava, no em venia de gust. Hi havia dies que ni tan sols pensava... al col·legi deixava la ment en blanc i mirava per la finestra. A vegades sentia el repiqueig de les campanes de l'església i em preguntava si era per algun mort. Les veus es van esvair i les creia desaparegudes fins que un dia em van sobtar en el moment que menys m'esperava. Estava jo al pati asseguda en una barra de ferro que mon pare acostumava a usar per pujar a unes escales soldades a la paret els dies que l'antena de la tele es torçava. Estava allà com a ritual silenciós. L'endemà marxava d'allà per sempre. D’aquella casa d'on tenia tants i diversos records, especialment bons que sabia s'esborrarien de la ment en uns quants anys. Allà, plantada sense moure un sol múscul, analitzant la barbacoa que mon pare a vegades havia encès en dinars familiars, la gandula sobre la qual s'estirava i jo m'asseia sobre ell i m'explicava històries de la seva joventut, de com es va enamorar de ma mare, el racó on em va regalar un anell (que jo recordi, perquè el vaig perdre) mentre em relatava mitologia local, vaig percebre una caricia a la galta. A continuació, una veu que no vaig entendre murmurant, però que em va conduir a una finestra del pis abandonat de davant nostre, tot en el mateix replà. Va ser llavors quan el vaig veure, quan vaig poder distingir la seva figura tan nítida com el vidre: em somreia. Em somriure de l'home de l'altra banda de la finestra.

Submit to FacebookSubmit to Google PlusSubmit to TwitterSubmit to LinkedIn
National CPR Association

Sombras al atardecer

Trailer de la novela Sombras al Atardecer, colgada semanalmente en mi blog.

 

logo-footer

 

 ¿QUIEN SOY?

Mi nombre es Lídia Gilabert y aquí dejo mis humildes creaciones, diseñadas con el mayor mimo y amor para el disfrute de todos los lectores.

 

Desarrollado por GRUPO PROYECTOS WEB