Siempre nos quedarán las  palabras

Draco

El meu èxit literàri va començar de manera poc ortodoxa. Angoixat per la falta d’inspiració, feia quatre mesos que les muses no m’il·luminaven i patia no tornar a escriure en la vida. Era frustrant; molt més que això, la falta d’imaginació em foradava l’ànima i cada hora més que passava se’n tornava més gran. Necessitava la màgia de crear un món, una realitat plasmada en un foli, unir una paraula amb una altra i així crear un univers on explicar totes les meves incerteses de la vida. Tenia vint-i-quatre anys i des dels cinc que ja manipulava la vella màquina d’escriure del meu pare. Veure’m sense res a dir, sense res a expressar era com passar gana i set amb la nevera plena. Així doncs, enfadat i deprimit com estava vaig acceptar la invitació. Un col·lega de la feina m’havia comentat que tenia un oncle que a la vegada tenia un amic amb un passat tan fosc que era digne de novel·la.
Ens recordo a tots dos distribuint els préssecs en capses i seleccionant aquells que no es podien vendre i que, en tancar, el propietari aprofitava per dur-los a la parròquia, i així quedar bé amb l’Església. Era una tasca fàcil, monòtona, però que requeria una gran responsabilitat, no fos que les àvies del barri en veiessin cap de magre. Déu ens guard. En Pere estava mig assegut en el tamboret vigilant que no aparegués el senyor Coromines i l’esbronqués de valent. Deia que li feia mal l’esquena per ajudar al seu pare a la fàbrica la tarda anterior i que a més la seva xicota, la Marieta, li havia demanat un ram de flors silvestres que reflectissin el seu amor, i el meu amic, que és com és i mai espavila, sense canviar-se de roba ja anava muntanya amunt amb els ulls ben oberts i buscant-ne les més boniques. Aquell dia feia una calor del dimoni. La xafogor de Barcelona en agost, no hi havia ombra ni racó on poder lliurar-se’n d’aquell martiri. Les gotes de suor em lliscaven pel front mentre patia la irritació pròpia de qui és al·lèrgic a la pell de préssec. En exhalar un sospir fort i profund en Pere va aixecar el cap buscant la meva atenció. Em veuria cansat, amargat per haver de fer una feina no desitjada a canvi d’unes poques pessetes.
–Escolta, Arnau, a tu t’agradava això d’escriure, oi? –va preguntar ell com si res. Ho sabia perfectament, ens coneixíem des dels vuit anys i sempre s’havia dedicat a fer-me la punyeta criticant tot allò que ratllava en un foli. «No entenc la connexió entre els personatges», «quina ximpleria més grossa és aquesta», «no creus que això seria millor si…», era la tònica del dia a dia. Si en Pere fingia no saber-ne del tema, era perquè volia alguna cosa de mi.
Tanta despreocupació i passotisme em van cridar l’atenció.
–Bé que ho saps, ximple.
–Sí, sí és cert… –Va continuar separant la fruita.– És només que sempre he cregut que això d’escriure era una mica inútil –va xiuxiuejar amb la boca petita, però el vaig sentir perfectament. Es va adonar que li retornava una mirada plena de verí.– Home, no dic que no serveixi per a res, però ara que tots els nostres companys marxen a la construcció, pot ser que canviïs el llapis pel martell, no?
Vaig aixecar una cella, recelós.
–Dius que deixi l’escriptura?
–No, dic que si tant t’agrada, hauries de moure’t per fer d’ella la teva professió. L’altre dia vaig anar a casa de ma àvia, allà era mon oncle. Quin fart de riure que ens vam fer… Però torno al tema. Ah, sí. Em va dir que necessitava a algú que sapigués d’això d’expressar-se bé en el paper, perquè a un amic seu que pel que sembla ben aviat li arribarà l’hora, per alguna raó que no entenc, vol deixar constància de la seva vida.
–Redactar unes últimes voluntats? –vaig preguntant tan dubtós com ell.
–No, home, no. Això és fàcil. Es veu que el senyor va tenir una vida excepcional, tant que pensa que podria interessar a algú.
–És polític, cura, militar?
En Pere va negar amb efusivitat.
–No, no, res d’això. O això em sembla. Mon oncle tampoc m’ho ha deixat gens clar. Crec que vol que sigui sorpresa.
–Sorpresa?
–Sí, nano, sorpresa. Que he de repetir-ho tot? –va cridar exaltat. El senyor Coromines el va sentir des de fora, a la tenda. Amb un fort cop va obrir les làmines de fusta de la porta mentre, enfurismat, escridassava que tant rebombori no feia més que espantar a les clientes. Vam abaixar el cap, submisos i vam continuar amb la feina.
En Pere es pensava que era beneit. No havien passat ni vint-i-dues hores que vaig rebre un SMS amb la direcció del senyor desconegut amb un missatge de text que deia: «D’alguna manera hauràs d’aprendre i tenir experiència». Resignat i sense res millor a fer, vaig considerar que tampoc era una idea tan dolenta escoltar les experiències i les desgràcies d’un ancià. No era el pla perfecte per passar un dissabte, però sense xicota ni inspiració ni altre amic que en Pere, entretingut amb la Marieta, no se m’acudia res millor i pot ser, vaig pensar, escoltar-lo faria que s’activés aquell botó que quan s’engegava em feia agafar un llapis per començar a escriure.
L’adreça em situava justament al barri de Gràcia, en un pis antic i atrotinat que des de fora feia l’efecte que no hi podia viure ningú. La porta era oberta i vaig pujar les escales fins a l’àtic, on m’havia dit en Pere que trobaria al senyor. Cada cop que m’endinsava més en aquell edifici, més creia que m’havien pres el pèl i que en Pere apareixeria vestit de fantasma per fer-me la guitza. Em va sorprendre que a l’últim pis només hi hagués una porta i vaig dubtar en creuar-la amb els nervis a flor de pell. Em vaig empassar saliva i les cames refusaven moure’s. Es va sentir arrossegar una cadira de fusta i em vaig endur un bon ensurt.
–Hola? Hi ha algú? –vaig preguntar a l’aire. En el fons no esperava cap resposta i desitjava fugir d’allà com més aviat millor.
–Aquí dins –va respondre una veu jove i masculina. No vaig tenir més remei que entrar i saludar. Hi havia una figura fosca asseguda a una cadira d’esquenes, mirant per una finestra en un menjador temps enrere abandonat. Tot ple de pols, ni els poms de les portes havien deixat–. No siguis tímid. Deus ser l’amic d’en Pere, veritat? –vaig assentir amb el cap donant-li voltes a la seva veu fosca i plena de vida– . Suposo que el teu silenci vol dir que sí.
–Sí, sí, senyor…
–Draco, em diràs Draco. I espero que la nostra conversa quedi entre nosaltres fins al dia de la meva mort. Llavors podràs fer dels apunts allò que vulguis. M’has entès? –va preguntar amb impetuositat.
–Sí, senyor.
–Molt bé. Ara seu a una cadira i obre bé les orelles. –M’hi vaig asseure al fons del tot, lluny d’aquell ésser tan estrany i com em va demanar no vaig moure ni un sol múscul.– Segle rere segle els relats m’han condemnat per uns crims imperdonables que van esdevenir allà el 1300 en una petita vila rural prop la ciutat de Montblanc. La meva història és coneguda, i tant que ho és, però no és més que una gran mentida per desprestigiar-me i fer-me caure en l’oblit. Cert és que vaig participar en els esdeveniments, però més que culpable, no sóc sinó una víctima d’un rei maliciós i egoista que no acceptava allò que les lleis morals prohibien. L’amor em va fer tornar a la vida i l’enveja va fer que la perdés per sempre. Cert és que era un home de camp i no estava preparat per contemplar tanta bellesa: aquesta em va captivar i em vaig convertir en un servil sumís. La princesa era com les flors verges que floreixen a la primavera i jo era el núvol gris de tempesta que les neguen amb la pluja. Suposo que ser tan diferents va ser el que ens va atraure en un primer moment. –Va tancar els ulls, pensatiu.– Tots dos sabíem que la nostra aventura no trigaria gaire a acabar, però mai s’està preparat per aterrar a la vida real, veritat? Oh, Eulàlia, com et trobo a faltar! –Va contenir les emocions.– Es veia el sol sortir en l’horitzó. Dormir despullats al ras era un dels nostres plaers després d’haver-nos devorat la pell. Quan ens aproximàvem al poble, van passar uns soldats pel camí, portaven la insígnia d’un drac negre amb el fons roig, que pertanyia al cavaller estranger que el rei havia promès amb la meva donzella. Venien a buscar-la i a mi em van trencar el cor. Vaig lluitar contra ell. Oi, i tant. No podia permetre que s’emportessin a la meva estimada lluny i que la casessin amb un foraster de més enllà del mar, però la meva falç no podia competir amb la seva llança, vaig aconseguir ferir-li lleugerament el rostre, però sense poder protegir-me, em va foradar el pit. La fortuna va fer que no morís aquell matí de primavera, però no vaig tornar a veure la meva donzella mai més. –Va callar mentre sospirava profundament.
Es va aixecar un vent fort que s’introduïa per la gran finestra oberta de bat a bat. Em vaig quedar fred i dubtós. Amb les mans aferrades a les cuixes, vaig trobar el valor per preguntar-li:
–Em podria dir qui és, si us plau, i què vol que expliqui de vostè?
Va girar el cap, però la caputxa amagava el seu rostre.
–Vull que diguis que sóc aquell que les cròniques narren, que vaig morir a mans d’un cavaller covard; vull que diguis que sóc aquell, que de la sang del qual va néixer una flor vermella i vull que expliquis a la gent que no sóc cap monstre, només un home de camp enamorat d’una princesa, la qual em va donar el seu cor, i després me la van robar i la van fer casar amb un home que no la va valorar com la dona que era. Narra la història d’en Draco, l’home de qui tothom pensava que era un drac sanguinari.

Submit to FacebookSubmit to Google PlusSubmit to TwitterSubmit to LinkedIn
National CPR Association

Sombras al atardecer

Trailer de la novela Sombras al Atardecer, colgada semanalmente en mi blog.

 

logo-footer

 

 ¿QUIEN SOY?

Mi nombre es Lídia Gilabert y aquí dejo mis humildes creaciones, diseñadas con el mayor mimo y amor para el disfrute de todos los lectores.

 

Desarrollado por GRUPO PROYECTOS WEB